dilluns, 11 de gener del 2010

TDT: El cercle s'estreny

El cercle s’estreny contra els meus drets lingüístics. Ja som a després de les dotze del migdia. La televisió de recepció analògica s’ha substituïda per la de la TDT i les opcions d’elecció s’han reduït, en contra de la propaganda general de què s’han augmentat. Des de Mallorca estant, a partir d’avui, no puc ser espectador ni del Canal 33 català, ni del Punt 2 valencià com ho era fins ahir. Sense comptar, per una part, que des de fa mesos les emissions de TV3 que puc veure no són les mateixes que rep un ciutadà del Principat i, per una altra, a l’àmbit de les emissores de ràdio m’han desaparegut del dial, fa setmanes, les ones de Catalunya Informació i de ICatFm. He sentit i he llegit les explicacions dels nostres dirigents polítics en el sentit de què cap a finals de febrer recuperarem les emissions perdudes i, fins i tot, guanyarem noves recepcions de televisió en català. Francament, no m’ho crec. Ja fa mesos, si no fa anys, que el què ha passat avui se sabia que passaria. Quina ha estat la gestió directa i decidida dels polítics de torn que governen perquè avui no succeís aquest empobriment en la recepció de mitjans de comunicació en català? Des del punt de vista d’un ciutadà corrent, el meu, la gestió, en cas de què s’hagi donat, ha estat del tot ineficient, temorenca i covarda. No és la tecnologia la que fa què augmenti la vivència de què el cercle s’estreny.

imatges obtingudes amb una càmera LEICA V-LUX I

Marta Rachel Marco Corrie: La força de la paraula.


Despús-ahir sessió de teatre al Principal, hi hem vist "El meu nom és Rachel Corrie" interpretada per Marta Marco. Un monòleg muntat a partir de les anotacions fetes al seu diari per na Rachel Corrie, activista nord-americana a favor dels drets del poble palestí. Una excavadora israeliana l’esclafà, el març de 2003, quan volia impedir que s'enderrocàs una casa palestina.
Escenografia mínima i efectiva: un quadrilàter farcit de roba, configura l’escenari, la qual cosa, per una part, facilita el canvi de personatges a l’actriu i, per una altra, és el camp de batalla dels seus moviments. La roba és trepitjada, endreçada, acaronada, tractada com a objecte i com a reflex d’humanitat. Completa l’escenografia una gran pantalla, situada al fons de l’escena i en angle recte amb el quadrilàter, sobre la qual de forma quasi imperceptible hi emergeix un paisatge desèrtic, des de la nit al dia i, feta la llum, la lentíssima aparició d'una excavadora avança des de la llunyania fins a ocupar la totalitat de la pantalla. (Un dubte d’espectador: La imponent excavadora, feta la seva completa aparició, desapareix de sobte, la pantalla queda totalment negre uns quants minuts abans de concloure la representació. Fou una errada tècnica? Per a mi ho fou).
El monòleg és un crescendo explicatiu sobre la vida de Rachel Corrie i la seva presa de consciència com a activista defensora dels drets humans onsevulla que siguin conculcats i, en concret, se situa de ple en el conflicte de l’Orient Mitjà entre israelians i palestins. No hi ha maniqueisme en el discurs, el qual adopta la posició de la població civil palestina en defensa del seu dret a viure amb dignitat. Dicció clara i entenedora, gradació de les emocions fins al moment just en què cal que esclatin amb tota la seva intensitat. En cap moment la interpretació et fa perdre el fil de la història. Text dur i esmolat, sense concessions. La tensió a sobre de l'escenari es transforma en silenci concentrat a les butaques de la sala petita del Teatre Principal, només interromput, al final, pels llargs i sentits aplaudiments del públic. Agraïment just a l’esforç interpretatiu de Marta Marco.
Imatge baixada de la web del Teatre Principal.

dijous, 31 de desembre del 2009

L'any va cap a ponent



L’any va cap a ponent. Cal tornar a la figuera, malgrat les branques nues. Temps hi ha hagut de bon recer. La quotidianitat del treball cansa. El cada dia de la casa ocupa. El temps d’oci convida a no fer res i la temptació és forta. No obstant, s’imposen certes pràctiques:

Les excursions airegen el cos.












La lectura ocupa la ment, distreu l'esperit, proporciona reflexió, ocasiona sorpreses.


El teatre mou la paraula i fa que el cos s’expressi.



El cinema, poc visitat, ofereix mostres plaents.


La música, llenguatge harmoniós, ajuda a l’abstracció.


Les passejades per Ciutat observen la Seu mentre es pinta.



Els àpats en companyia de l’amistat sorprenen amb reflexos inesperats.


De la vida col·lectiva, l’exemple de les dones i els homes públics fa empegueir l’enteniment, el paisatge i el paisanatge.


La fotografia, notària de la llum i de l’instant, signa imatges pel record.


Excepte la imatge corresponent a la pel·lícula "El secreto de sus ojos", baixada de http://nochedecine.wordpress.com,

la resta s'han obtingut al llarg de l'any que s'acaba amb una càmera LEICA V-LUX I .

dissabte, 3 de gener del 2009

Solstici d'hivern a la Seu



El temps retorna a l’hora en punt











mentre la llum cisella teulades
i els maresos amaguen les nafres del vent.















La matèria aguaita immòbil
















mentre la llum esquiva bastides


i la geometria pètria s'esclareix amb el nou dia.
















El joc invariable d’antany espargeix les seves regles












mentre la llum esclata a trossos



i els colors s'obrin als ulls.












L' alba mor a cops de sol




















mentre la llum malmena les ombres

i la hivernada estén les ales.









(totes les imatges són del dia 23 de desembre de 2008; entre les 8'00h i les 8'28h; càmera Leica V-Lux1)

divendres, 31 d’octubre del 2008

Cadires buides, Mens expectants


De la lectura d’una carta del 3 de novembre de 1960 de Norman Mailer a Jackie Kennedy Onassis, la senyora de John F. Kennedy (*), me n’ha quedat aquesta frase: Només és que ja he perdut gran part del plaer d’emetre el vot... després d'afirmar-li, no obstant, que votaria a favor del seu marit. Quaranta-vuit anys després, aquests catorze mots, tan ben ordenats, conserven la lucidesa d’aquell que, sense renunciar als beneficis de la participació democràtica, mostra el seu escepticisme davant l’acció política dels qui s’adiuen més a les seves idees. Quin profund grau de benestar personal és experimentar plaer pel fet d’emetre el vot i quin desencís aporta comprovar que algú en qui has dipositat la confiança política ha malmenat les teves esperances.
Quaranta vuit anys després, i des de Mallorca estant, qui és que no ha perdut gran part del plaer d’emetre el vot, però no obstant, ...

(*) carta publicada a El País Semanal de 26-10-2008

diumenge, 29 de juny del 2008

L'escarni del llaüt i d'algú més s'ha consumat


Els governants, decidits, deuen bavar de joia estètica, mentre sagnen amb diligència les butxaques dels contribuents. A la rotonda que mena cap a un club nàutic, mentre un va de Sa Ràpita cap a Campos, hi conflueixen tots els elements del mal gust que estan dispersats, gota a gota, per la resta de rotondes mallorquines. El pas del temps ja ha deixat evidències suficients perquè algú amb criteri analític hi dediqui una tesi a aquests monuments urbans palplantats a moltes cruïlles illenques. A vegades, llocs d’ensurt per als automobilistes desprevinguts.
La rotonda campanera reuneix, en pocs metres quadrats, els elements estètics més preuats de la casta dirigent insular. El ciment, ara blanc talment neu recent caiguda, cobreix tota la terra i estrangula unes poques mostres de vegetació autòctona, la qual es veurà amb feines per xuclar les gotes de pluja que lliscaran ràpides cap als embornals, engolidors definitius i estèrils. Al bell mig del pastitx hi han encastat un llaüt escrostonat, de maniobrabilitat impossible i l’han anomenat “Numancia” (sic), metàfora cruel si hom recorda com va acabar, segles enrere, a mans dels romans, el poblat celtibèric sorià, del qual sens dubte pren el nom.



dilluns, 9 de juny del 2008

Qui escarneix el llaüt?

Sabrà el patró navegar amb els senyals de trànsit de la carretera?
Heu vist treballar mai un mestre d’aixa damunt una rotonda?
Les crostes de pintura s’escataran amb el vent o amb la pluja?
La fusta s’esventrarà davant la mirada atònita dels conductors?
Qualcú s’ha pres el territori de l’illa com si fos la seva casolana sala d’estar?
Hi ha un gabinet de trobades anacròniques als despatxos de l’Administració?
Qui ha acordat la volatilitat dels meus impostos?


(rotonda carretera Sa Ràpita / Campos )