Despús-ahir sessió de teatre al Principal, hi hem vist "El meu nom és Rachel Corrie" interpretada per Marta Marco. Un monòleg muntat a partir de les anotacions fetes al seu diari per na Rachel Corrie, activista nord-americana a favor dels drets del poble palestí. Una excavadora israeliana l’esclafà, el març de 2003, quan volia impedir que s'enderrocàs una casa palestina.
Escenografia mínima i efectiva: un quadrilàter farcit de roba, configura l’escenari, la qual cosa, per una part, facilita el canvi de personatges a l’actriu i, per una altra, és el camp de batalla dels seus moviments. La roba és trepitjada, endreçada, acaronada, tractada com a objecte i com a reflex d’humanitat. Completa l’escenografia una gran pantalla, situada al fons de l’escena i en angle recte amb el quadrilàter, sobre la qual de forma quasi imperceptible hi emergeix un paisatge desèrtic, des de la nit al dia i, feta la llum, la lentíssima aparició d'una excavadora avança des de la llunyania fins a ocupar la totalitat de la pantalla. (Un dubte d’espectador: La imponent excavadora, feta la seva completa aparició, desapareix de sobte, la pantalla queda totalment negre uns quants minuts abans de concloure la representació. Fou una errada tècnica? Per a mi ho fou).
El monòleg és un crescendo explicatiu sobre la vida de Rachel Corrie i la seva presa de consciència com a activista defensora dels drets humans onsevulla que siguin conculcats i, en concret, se situa de ple en el conflicte de l’Orient Mitjà entre israelians i palestins. No hi ha maniqueisme en el discurs, el qual adopta la posició de la població civil palestina en defensa del seu dret a viure amb dignitat. Dicció clara i entenedora, gradació de les emocions fins al moment just en què cal que esclatin amb tota la seva intensitat. En cap moment la interpretació et fa perdre el fil de la història. Text dur i esmolat, sense concessions. La tensió a sobre de l'escenari es transforma en silenci concentrat a les butaques de la sala petita del Teatre Principal, només interromput, al final, pels llargs i sentits aplaudiments del públic. Agraïment just a l’esforç interpretatiu de Marta Marco.
Escenografia mínima i efectiva: un quadrilàter farcit de roba, configura l’escenari, la qual cosa, per una part, facilita el canvi de personatges a l’actriu i, per una altra, és el camp de batalla dels seus moviments. La roba és trepitjada, endreçada, acaronada, tractada com a objecte i com a reflex d’humanitat. Completa l’escenografia una gran pantalla, situada al fons de l’escena i en angle recte amb el quadrilàter, sobre la qual de forma quasi imperceptible hi emergeix un paisatge desèrtic, des de la nit al dia i, feta la llum, la lentíssima aparició d'una excavadora avança des de la llunyania fins a ocupar la totalitat de la pantalla. (Un dubte d’espectador: La imponent excavadora, feta la seva completa aparició, desapareix de sobte, la pantalla queda totalment negre uns quants minuts abans de concloure la representació. Fou una errada tècnica? Per a mi ho fou).
El monòleg és un crescendo explicatiu sobre la vida de Rachel Corrie i la seva presa de consciència com a activista defensora dels drets humans onsevulla que siguin conculcats i, en concret, se situa de ple en el conflicte de l’Orient Mitjà entre israelians i palestins. No hi ha maniqueisme en el discurs, el qual adopta la posició de la població civil palestina en defensa del seu dret a viure amb dignitat. Dicció clara i entenedora, gradació de les emocions fins al moment just en què cal que esclatin amb tota la seva intensitat. En cap moment la interpretació et fa perdre el fil de la història. Text dur i esmolat, sense concessions. La tensió a sobre de l'escenari es transforma en silenci concentrat a les butaques de la sala petita del Teatre Principal, només interromput, al final, pels llargs i sentits aplaudiments del públic. Agraïment just a l’esforç interpretatiu de Marta Marco.
Imatge baixada de la web del Teatre Principal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada