El cas és què la caminada per s’Arenal de Sa Ràpita fins a Ses Covetes em fa passar entre mig de la mar oberta, acolorida per un verd esmaragda que acaba per virar a un blau fosc i profund, i unes formacions dunars quasi despullades de vegetació, orfes dels lliris d’arenal que les adornaven temps enrere. Passat el petit nucli urbà de Ses Covetes, ara una mescla desordenada de curoses plantes baixes tradicionals amb blocs d’apartaments de vida estiuenca i rendes anuals, s’arriba a s’Arenal des Patró, també anomenat es Freu de Ses Covetes. A continuació i fins arribar a l’inici de sa platja des Carbó o s’Arenal d’en Tem - majestuós i quilomètric arenal confós avui amb el nom d’es Trenc - s’aixequen, des de 1994, uns malaguanyats bucs, fantasmes de sòlid i gris formigó. Dividends non nats d’inversions fosques amb contuberni municipal i carn de jutjats.
Les sentències han arribat puntuals, des de fa tretze anys, i totes contràries als interessos de l’especulació més desvergonyida. Però els viaranys processals són aprofitats sense defalliment perquè els guanys somniats passen per sobre de la restitució del paratge natural. La naturalesa, la seva bellesa salvatge, és una pantalla on hi ha qui hi projecte les expectatives de benefici més barroeres: Si no hem pogut vendre l’obra acabada que els diners públics ens indemnitzin el lucre cessant. Esperem que aquests desitjos espuris es consumeixin al gavatx insaciable dels especuladors i restin per sempre més insatisfets.
