Racons secrets al Teatre del Mar

Al Teatre del Mar som espectador d'un experiment teatral d'interès: EL LLEGAT INVISIBLE. Joan Carles Bellviure n'és el dramaturg i el director. El secret o els secrets desconeguts o intuïts perfilen la vida de moltes persones. A partir de la consciència que un secret desvetllat desencadena, neix allò que és necessari per bastir la representació teatral. La necessitat de posar veus i rostres a tot el que fins ahir ens era desconegut. El secret com a motor de peripècies humanes dignes de ser contades.

El pròleg de la representació és a càrrec del director, caracteritzat d'estudiós conferenciant el qual, amb l'ajuda d'un arbre genealògic del rei Èdip de Tebes, ens demostra que a les tragèdies clàssiques hi trobam que el destí, marcat pels deus, és el que explica la vida dels homes. Però, així mateix, un secret ben guardat arrodoneix la tasca dels deus. Èdip quan mata Laios desconeix que és el seu pare i quan es casa amb Iocasta ignora que és la seva mare. Fins i tot, amb un bot temporal i temàtic arriscat, el docte Bellviure, ens explica que les aventures d'en Tintin de Georges Remi (a) Hergé amaguen un secret de família.

I del pròleg a la representació de tres històries humanes deutores (o creditores?) d'un secret. L'escenografia del muntatge accentua el pes dels secrets: l'espectador passa per tres amagatalls escampats per l'edifici del Teatre del Mar. Tres grups d'unes deu persones cadascun hem entrat dins l'àmbit íntim dels secrets confessats, gairebé a cau d'orella, per dues actrius (Caterina Alorda i Irene Soler) i un actor (Jordi Cumellas), cadascun des del seu racó.

Les confessions ens apropen a una néta (Catalina Alorda) que ens conta com ha aclarit el perquè de la mort del seu padrí, una víctima de la repressió a la Mallorca dels anys trenta del segle passat. La violència feixista de la guerra civil a Mallorca com a causant d'haver segellat portes i finestres a la veritat i d'haver estès la por per tot arreu. La por segrega silencis i modela consciències.

Una besnéta (Irene Soler) descabdella, amb veu tremolosa però segura, la seva història familiar congriada entre la misèria econòmica i moral, producte de la violència masclista emparada per l'entorn social.

Un cosí (Jordi Cumellas) sospita que el desllorigador a les seves apnees no serà ni la medicina tradicional ni les teràpies alternatives ni els manuals d’autoajuda, sinó que està en la vida i mort, als cinc anys d'edat, d'un cosí seu, el qual li prengué el nom per haver nascut prematurament uns mesos abans que ell.

Tres històries viscudes per persones reals i transformades en material d'una dramatúrgia de  primera línia, a on l'espectador sent l'alè de la paraula ben dita.

(imatges obtingudes amb una Leica V-Lux 1 del programa de mà i de la representació)