Passejar per Ciutat el matí d’un diumenge. Són prop de les dotze quan arrib a la plaça Gomila. El dia no llueix gaire i la plaça encara menys. Som en el 2007 i en el mes de gener. El record em rebota entre trenta i vint-i-cinc anys enrere, finals dels setanta començaments dels vuitanta: Malgrat ser un matí hivernenc la plaça lluiria descans dominical. Estaria, estava, ocupada per ciutadans i forans asseguts al voltant de les taules ben endreçades a les terrasses respectives dels bars, oberts de pinta en ample. Hi hauria, hi havia, lectors de la premsa diària, tabloide o no, tertulians de dry martini amb oliva o sense, observadors (voyeurs?) impenitents i descarats. Simplement, moments de relax urbà en companyia o no. Amb placidesa, segur, maldament l’anar i venir de vehicles amunt i avall del carrer de Joan Miró.

Avui, l’aspecte és el de pati traster. La lluentor (?) mira cap a la mar o, més ben dit, cap als iots i demés embarcacions amarrades a la mar. La part del darrera - la plaça Gomila -, mostra façanes amb aspecte de taller mecànic, de magatzem semi clandesti.
Oasis, Mónaco - Mínims, Tito’s, Joe’s i Bellver són alguns dels locals capdavanters d’un temps, avui substituïts per locutoris venedors de gel, façanes rovellades, locals transformats o tancats i oficines municipals i bancàries.

Fins i tot el xamfrà entre el carrer de Robert Graves, la plaça i el carrer de Joan Miró, tant de temps ocupat per una botiga de Foto-cine Casa Planas, avui, ultra el seu abandó, se’ns apareix folrat d’una crosta gruixada de cartells diversos. Els últims ens anuncien circs inversemblants i exterminadors de plagues diverses. Anem en compte, no fos cosa que amb les rates, cucs, cuques molles i altres bestioles hi anem tots junts expulsats cap a fora de Mallorca o transformats per l’avidesa insaciable d’uns quants exterminadors de somnis.