La ma invisible abasta els contenidors de fems.

Amb la càmera a la mà a vegades no t’atreveixes a pitjar el disparador. Penses que seria com prémer el gallet d’una pistola. La foto seria talment un projectil directe cap a la cara dels retratats. Tot i que els personatges no se n’amaguen gens ni una mica a l’hora de representar l’escena diària. Tal vegada amb una oferta de diners es deixarien fotografiar. Estic convençut que no hi posarien cap trava. No obstant, amb tota seguretat, es perdria l’espontaneïtat del rictus, de les maniobres. Els diners convertirien les accions lliures però necessàries en una actuació per a la càmera.
Devers les vuit vuit i mitja del capvespre, ell i ella - a vegades són ell i elles – estan asseguts al primer escaló del replà de l’entrada a la finca veïnada de la tenda de mobles d’antiquari. Són de pell bruna i cabells d’un negre profund. La mirada és clara i escrutadora. La higiene de la pell és un record de fa dies i els vestits acumulen ventades i pluges. Solen fumar i parlar animadament. No els entenc paraula, però els sons són europeus. Tal vegada romanesos o búlgars o albanesos. Manegen un carretó d’hipermercat i un cotxet d’infant. Tots dos ben curulls de deixalles diverses, en preferència per les metàl·liques. Avui sobresortien, al cap damunt de tot l’embalum, les restes d’un calefactor d’aigua amb el seu serpentí de coure brillant. Així mateix, dels costats penjaven fils elèctrics i tubs de coure recobert d’espuma negre, segurament material de desguàs d’alguna instal·lació d’aire condicionat. Cal intuir un circuit de compra i venda de metalls reciclables, tot fora factura. El lloc escollit per fumar i parlar està just enfront de tres contenidors de fems. Són contenidors verds, contenidors de deixalles orgàniques. Són els que recullen les bosses domèstiques i, alguna vegada, hi sobresurt un somier i un matalàs doblegat i fermat amb corda de pita. Són els contenidors que sovint estan rodejats de peces procedents de la darrera reforma del bany d’un veí proper o del cadiram esfondrat del menjador del quart primera. Els contenidors de fems, i el seu espai immediat, són un termòmetre insubstituïble per mesurar la temperatura de l’esperit cívic del veïnatge i de la cura netejadora de l’autoritat municipal. També serveixen per copsar l’estat de necessitat d’algunes gents de casa nostra, perquè el cas és què els personatges, reunits a la vora dels tres contenidors de fems, estan esperant els treballadors d’un supermercat veïnat els quals, diàriament, cap allà les vuit i mitja nou del capvespre, arriben carregats amb unes bosses grans de color negre ben plenes. Tan bon punt les han dipositades giren en coa, inquireixen amb la seva mirada els visitants que estan a l’espera, i se’n tornen cap a dins del supermercat. Ha arribat el moment de treballar per últim cop al dia. Els personatges dels carretons s’aixequen, obrin els contenidors, hi col·loquen un estaló metàl·lic per aguantar la tapadora, obrin les bosses grans de color negre i comencen a repartir el seu contingut entre els seus dos carretons: Safates de carn, de verdures o de fruita, tetrabrics diversos, paquets de iogurts i altres mercaderies amb data de caducitat sobrepassada, supòs.
Sota l’ombra de la mà invisible, han coincidit l’interès del supermercat en desfer-se’n gratuïtament d’allò que no pot vendre amb les ganes de menjar de qui no pot entrar lliurament al mercat perquè no té un euro a la butxaca, tot i exposar la salut del seu cos a l’embat nociu dels comestibles esgotats.
No gaire enfora del lloc, sona el dringar de les copes per celebrar la constitució dels nous governs, el municipal, l'insular i l'autonòmic. Feina no els en faltarà.