La mar amiga

El quadre de tan observat ha cobrat vida. La massa blava uniforme i compacta comença a bellugar-se amb un ritme del tot previst des de fa anys. No cansa mai a la vista, en tot cas incita al repòs i a la meditació. Retallada per un horitzó de tiralínies, només desfigurat per les corbes orogràfiques dels illots de l’arxipèlag veïnat d’enfront, la mar, marassa i senyora de la vida, no té vessa per repetir, fins a l’infinit, el moviment continu i persistent de les seves ones, inesgotables escultores de la costa, acaronadores de tenasses mil·lenàries. Tot això, malgrat l’amalgama de sorolls diversos que l’embat, dolç i refrescant, fa arribar a l’oïda: Uns són de procedència humana - crits de jocs, cançons de bressol, gemecs d’infantons, converses d’adults - altres, sords i irritants renous mecànics de motocicletes impertinents, de cotxes estridents, d’insuportables màquines nàutiques de factura urbana -les motosnàutiques, així, amb un mot del tot incorrecte, però entenedor i prou descriptiu-. Només la força de la voluntat d’abstracció de la ment permet el gaudir serè i delitós de la mar amiga que m’envaeix la nineta dels ulls i corre cap al cervell per distendre els muscles i temperar les preocupacions.