Publicitat desconcertant o hilarant?

A la bústia de casa hi he recollit la guia gratuïta de telèfons i serveis QDQ i un anunci m’ha cridat l’atenció. És del Govern de les Illes Balears i fa referència a les línies del metro i del ferrocarril. La línia del ferrocarril és la que m’ha sorprès. Per dos motius, un perquè el tren, si l’anunci no menteix, ja no arriba o no arribarà a Sa Pobla ni a Manacor, l’altre, perquè un ramal nou, entre Consell i Binissalem , parteix o partirà cap a Petra i el tren, passat Sineu i abans d’arribar a Petra, fa o farà parada a dues noves estacions i se n’ha suprimit o se’n suprimirà una. Les dues estacions noves són la de “Sant” i la de “Joan”. L’estació suprimida o a suprimir és la de “Sant Joan”. Ja són ganes de fer volar coloms!. Aquest ramal nou, segons l’esquema dibuixat, fa o farà desaparèixer el ramal que, en direcció a Manacor, partia des d’Inca. Vaja amortització ràpida!
És possible que vagi errat amb la meva interpretació de l’itinerari esquemàtic o, com és més que probable, l’anunci ha sortit esgarrat i ningú ha reparat les errades comeses. Esperem que la factura d’aquest anunci no es pagui mentre subsisteixi l’itinerari irreal. O és demanar massa?

La ma invisible abasta els contenidors de fems.

Amb la càmera a la mà a vegades no t’atreveixes a pitjar el disparador. Penses que seria com prémer el gallet d’una pistola. La foto seria talment un projectil directe cap a la cara dels retratats. Tot i que els personatges no se n’amaguen gens ni una mica a l’hora de representar l’escena diària. Tal vegada amb una oferta de diners es deixarien fotografiar. Estic convençut que no hi posarien cap trava. No obstant, amb tota seguretat, es perdria l’espontaneïtat del rictus, de les maniobres. Els diners convertirien les accions lliures però necessàries en una actuació per a la càmera.
Devers les vuit vuit i mitja del capvespre, ell i ella - a vegades són ell i elles – estan asseguts al primer escaló del replà de l’entrada a la finca veïnada de la tenda de mobles d’antiquari. Són de pell bruna i cabells d’un negre profund. La mirada és clara i escrutadora. La higiene de la pell és un record de fa dies i els vestits acumulen ventades i pluges. Solen fumar i parlar animadament. No els entenc paraula, però els sons són europeus. Tal vegada romanesos o búlgars o albanesos. Manegen un carretó d’hipermercat i un cotxet d’infant. Tots dos ben curulls de deixalles diverses, en preferència per les metàl·liques. Avui sobresortien, al cap damunt de tot l’embalum, les restes d’un calefactor d’aigua amb el seu serpentí de coure brillant. Així mateix, dels costats penjaven fils elèctrics i tubs de coure recobert d’espuma negre, segurament material de desguàs d’alguna instal·lació d’aire condicionat. Cal intuir un circuit de compra i venda de metalls reciclables, tot fora factura. El lloc escollit per fumar i parlar està just enfront de tres contenidors de fems. Són contenidors verds, contenidors de deixalles orgàniques. Són els que recullen les bosses domèstiques i, alguna vegada, hi sobresurt un somier i un matalàs doblegat i fermat amb corda de pita. Són els contenidors que sovint estan rodejats de peces procedents de la darrera reforma del bany d’un veí proper o del cadiram esfondrat del menjador del quart primera. Els contenidors de fems, i el seu espai immediat, són un termòmetre insubstituïble per mesurar la temperatura de l’esperit cívic del veïnatge i de la cura netejadora de l’autoritat municipal. També serveixen per copsar l’estat de necessitat d’algunes gents de casa nostra, perquè el cas és què els personatges, reunits a la vora dels tres contenidors de fems, estan esperant els treballadors d’un supermercat veïnat els quals, diàriament, cap allà les vuit i mitja nou del capvespre, arriben carregats amb unes bosses grans de color negre ben plenes. Tan bon punt les han dipositades giren en coa, inquireixen amb la seva mirada els visitants que estan a l’espera, i se’n tornen cap a dins del supermercat. Ha arribat el moment de treballar per últim cop al dia. Els personatges dels carretons s’aixequen, obrin els contenidors, hi col·loquen un estaló metàl·lic per aguantar la tapadora, obrin les bosses grans de color negre i comencen a repartir el seu contingut entre els seus dos carretons: Safates de carn, de verdures o de fruita, tetrabrics diversos, paquets de iogurts i altres mercaderies amb data de caducitat sobrepassada, supòs.
Sota l’ombra de la mà invisible, han coincidit l’interès del supermercat en desfer-se’n gratuïtament d’allò que no pot vendre amb les ganes de menjar de qui no pot entrar lliurament al mercat perquè no té un euro a la butxaca, tot i exposar la salut del seu cos a l’embat nociu dels comestibles esgotats.
No gaire enfora del lloc, sona el dringar de les copes per celebrar la constitució dels nous governs, el municipal, l'insular i l'autonòmic. Feina no els en faltarà.

La mar amiga

El quadre de tan observat ha cobrat vida. La massa blava uniforme i compacta comença a bellugar-se amb un ritme del tot previst des de fa anys. No cansa mai a la vista, en tot cas incita al repòs i a la meditació. Retallada per un horitzó de tiralínies, només desfigurat per les corbes orogràfiques dels illots de l’arxipèlag veïnat d’enfront, la mar, marassa i senyora de la vida, no té vessa per repetir, fins a l’infinit, el moviment continu i persistent de les seves ones, inesgotables escultores de la costa, acaronadores de tenasses mil·lenàries. Tot això, malgrat l’amalgama de sorolls diversos que l’embat, dolç i refrescant, fa arribar a l’oïda: Uns són de procedència humana - crits de jocs, cançons de bressol, gemecs d’infantons, converses d’adults - altres, sords i irritants renous mecànics de motocicletes impertinents, de cotxes estridents, d’insuportables màquines nàutiques de factura urbana -les motosnàutiques, així, amb un mot del tot incorrecte, però entenedor i prou descriptiu-. Només la força de la voluntat d’abstracció de la ment permet el gaudir serè i delitós de la mar amiga que m’envaeix la nineta dels ulls i corre cap al cervell per distendre els muscles i temperar les preocupacions.

Passejar per Ciutat el matí d’un diumenge. Són prop de les dotze quan arrib a la plaça Gomila. El dia no llueix gaire i la plaça encara menys. Som en el 2007 i en el mes de gener. El record em rebota entre trenta i vint-i-cinc anys enrere, finals dels setanta començaments dels vuitanta: Malgrat ser un matí hivernenc la plaça lluiria descans dominical. Estaria, estava, ocupada per ciutadans i forans asseguts al voltant de les taules ben endreçades a les terrasses respectives dels bars, oberts de pinta en ample. Hi hauria, hi havia, lectors de la premsa diària, tabloide o no, tertulians de dry martini amb oliva o sense, observadors (voyeurs?) impenitents i descarats. Simplement, moments de relax urbà en companyia o no. Amb placidesa, segur, maldament l’anar i venir de vehicles amunt i avall del carrer de Joan Miró.

Avui, l’aspecte és el de pati traster. La lluentor (?) mira cap a la mar o, més ben dit, cap als iots i demés embarcacions amarrades a la mar. La part del darrera - la plaça Gomila -, mostra façanes amb aspecte de taller mecànic, de magatzem semi clandesti.
Oasis, Mónaco - Mínims, Tito’s, Joe’s i Bellver són alguns dels locals capdavanters d’un temps, avui substituïts per locutoris venedors de gel, façanes rovellades, locals transformats o tancats i oficines municipals i bancàries.

Fins i tot el xamfrà entre el carrer de Robert Graves, la plaça i el carrer de Joan Miró, tant de temps ocupat per una botiga de Foto-cine Casa Planas, avui, ultra el seu abandó, se’ns apareix folrat d’una crosta gruixada de cartells diversos. Els últims ens anuncien circs inversemblants i exterminadors de plagues diverses. Anem en compte, no fos cosa que amb les rates, cucs, cuques molles i altres bestioles hi anem tots junts expulsats cap a fora de Mallorca o transformats per l’avidesa insaciable d’uns quants exterminadors de somnis.