El sol ixent encén la Seu

S’hi està tan bé a l’ombra d’una figuera que m’hi he quedat profondament adormit al llarg de quatre mesos. Allunyat del brogit mundà m’he deixondit cobert per un bon gruix de fulles del tot groguenques. Acabada la tardor, les branques m’han saludat ben nues i els rajos del sol tornat i rejovenit s’hi han escolat amb força. D’aquí el deixondiment. Si de passar l’estiu o l’hivern a un indret en deim estiuejar o hivernar, com anomenam el passar la tardor? Ni tardorar ni tardorejar són mots admesos, com tampoc ho són primaverar o primaverejar. Deu ser que les primaveres, tant la d’hivern com la d’estiu, no són estacions per passar-les a un lloc concret, maldament ho feim. Deuen ser estacions a les quals només s’hi transita cap a les altres dues, però no s’hi està, vaja. De totes maneres el tardorejar em sona bé i m‘ha caigut més bé amb l’aixopluc del sostre gruixat de les fulles, primer toves i després cruixents, de la figuera acollidora. El despertar del meu tardoreig ha coincidit amb el naixement del sol en el puntual solstici d’hivern, a partir del qual la llum va guanyant, poc a poc, temps a la fosca.

Les primeres passes m’han duit de la figuera al baluard de Sant Pere, seguint la crida feta pels Amics del Museu de Mallorca conjuntament amb la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX. Des d’una de les terrasses del baluard hem fitat la façana de la Seu just en el moment de l’eixida del sol, tot amb l’objectiu d’observar com la llum clara i potent il·luminava els vitralls de la rosassa del portal major catedralici, després d’haver entrat per la rosassa de la Capella Reial i travessar tota la nau central. En una primera observació, la del dia 22 de desembre, la presència de niguls ha impedit aquest viatge de la llum. A l’endemà, dos cèntims del mateix. Arribat el moment de la tercera observació, la del dia 24, el cel s’ha presentat amb la claredat suficient per deixar fer la seva feina al sol. El dia 27 he repetit l’experiència. L’espectacle és incomparable i captivador.

Enmig de la grisor de les parets de la Seu, a contrallum del sol ixent, per moments guanyen força els colors vermellosos dels vitralls de la rosassa, poc després si afegeixen els grocs i els blaus. En el punt més àlgid de la projecció solar la Seu té l’aparença d’un immoble a punt de ser abrasat per la força d’un foc que corre cap a ella. L’estètica de l’escena em fa badar els ulls i el pensament de tal manera que no sent com l’aire gelat de la matinada s’ha allotjat dins el cos. De l’encís n’he sortit quan el sol, pel moviment terrenal, ha guaitat per sobre dels murs de la Seu i m’ha encegat la mirada. S’ho paga matinar per compartir amb amics i coneguts els moments efímers d’una coreografia arquitectònica de singular bellesa.

El ciment congria arrels pregones

A punt d’acabar el meu estiu. Les vacances s’han escurçat amb el pas del temps. Una de les passejades habituals, des de s’Arenal de Sa Ràpita fins a n’es Safreig des Salobrar, porta d’entrada a n’es Trenc, m’ha permès comprovar la dualitat de la Mallorca d’avui en dia. La Mallorca de naturalesa diàfana, harmònica i lluminosa i la Mallorca humanitzada per l’estultícia mercantil obcecada i envilidora. Ara que hi pens, potser que sigui la dualitat de la Mallorca d’avui en dia o la de la Mallorca de sempre o, fins i tot, sigui la dualitat de qualsevol altre lloc del món a on la petjada humana hi ha deixat la seva empremta.

El cas és què la caminada per s’Arenal de Sa Ràpita fins a Ses Covetes em fa passar entre mig de la mar oberta, acolorida per un verd esmaragda que acaba per virar a un blau fosc i profund, i unes formacions dunars quasi despullades de vegetació, orfes dels lliris d’arenal que les adornaven temps enrere. Passat el petit nucli urbà de Ses Covetes, ara una mescla desordenada de curoses plantes baixes tradicionals amb blocs d’apartaments de vida estiuenca i rendes anuals, s’arriba a s’Arenal des Patró, també anomenat es Freu de Ses Covetes. A continuació i fins arribar a l’inici de sa platja des Carbó o s’Arenal d’en Tem - majestuós i quilomètric arenal confós avui amb el nom d’es Trenc - s’aixequen, des de 1994, uns malaguanyats bucs, fantasmes de sòlid i gris formigó. Dividends non nats d’inversions fosques amb contuberni municipal i carn de jutjats.

Les sentències han arribat puntuals, des de fa tretze anys, i totes contràries als interessos de l’especulació més desvergonyida. Però els viaranys processals són aprofitats sense defalliment perquè els guanys somniats passen per sobre de la restitució del paratge natural. La naturalesa, la seva bellesa salvatge, és una pantalla on hi ha qui hi projecte les expectatives de benefici més barroeres: Si no hem pogut vendre l’obra acabada que els diners públics ens indemnitzin el lucre cessant. Esperem que aquests desitjos espuris es consumeixin al gavatx insaciable dels especuladors i restin per sempre més insatisfets.

Publicitat desconcertant o hilarant?

A la bústia de casa hi he recollit la guia gratuïta de telèfons i serveis QDQ i un anunci m’ha cridat l’atenció. És del Govern de les Illes Balears i fa referència a les línies del metro i del ferrocarril. La línia del ferrocarril és la que m’ha sorprès. Per dos motius, un perquè el tren, si l’anunci no menteix, ja no arriba o no arribarà a Sa Pobla ni a Manacor, l’altre, perquè un ramal nou, entre Consell i Binissalem , parteix o partirà cap a Petra i el tren, passat Sineu i abans d’arribar a Petra, fa o farà parada a dues noves estacions i se n’ha suprimit o se’n suprimirà una. Les dues estacions noves són la de “Sant” i la de “Joan”. L’estació suprimida o a suprimir és la de “Sant Joan”. Ja són ganes de fer volar coloms!. Aquest ramal nou, segons l’esquema dibuixat, fa o farà desaparèixer el ramal que, en direcció a Manacor, partia des d’Inca. Vaja amortització ràpida!
És possible que vagi errat amb la meva interpretació de l’itinerari esquemàtic o, com és més que probable, l’anunci ha sortit esgarrat i ningú ha reparat les errades comeses. Esperem que la factura d’aquest anunci no es pagui mentre subsisteixi l’itinerari irreal. O és demanar massa?

La ma invisible abasta els contenidors de fems.

Amb la càmera a la mà a vegades no t’atreveixes a pitjar el disparador. Penses que seria com prémer el gallet d’una pistola. La foto seria talment un projectil directe cap a la cara dels retratats. Tot i que els personatges no se n’amaguen gens ni una mica a l’hora de representar l’escena diària. Tal vegada amb una oferta de diners es deixarien fotografiar. Estic convençut que no hi posarien cap trava. No obstant, amb tota seguretat, es perdria l’espontaneïtat del rictus, de les maniobres. Els diners convertirien les accions lliures però necessàries en una actuació per a la càmera.
Devers les vuit vuit i mitja del capvespre, ell i ella - a vegades són ell i elles – estan asseguts al primer escaló del replà de l’entrada a la finca veïnada de la tenda de mobles d’antiquari. Són de pell bruna i cabells d’un negre profund. La mirada és clara i escrutadora. La higiene de la pell és un record de fa dies i els vestits acumulen ventades i pluges. Solen fumar i parlar animadament. No els entenc paraula, però els sons són europeus. Tal vegada romanesos o búlgars o albanesos. Manegen un carretó d’hipermercat i un cotxet d’infant. Tots dos ben curulls de deixalles diverses, en preferència per les metàl·liques. Avui sobresortien, al cap damunt de tot l’embalum, les restes d’un calefactor d’aigua amb el seu serpentí de coure brillant. Així mateix, dels costats penjaven fils elèctrics i tubs de coure recobert d’espuma negre, segurament material de desguàs d’alguna instal·lació d’aire condicionat. Cal intuir un circuit de compra i venda de metalls reciclables, tot fora factura. El lloc escollit per fumar i parlar està just enfront de tres contenidors de fems. Són contenidors verds, contenidors de deixalles orgàniques. Són els que recullen les bosses domèstiques i, alguna vegada, hi sobresurt un somier i un matalàs doblegat i fermat amb corda de pita. Són els contenidors que sovint estan rodejats de peces procedents de la darrera reforma del bany d’un veí proper o del cadiram esfondrat del menjador del quart primera. Els contenidors de fems, i el seu espai immediat, són un termòmetre insubstituïble per mesurar la temperatura de l’esperit cívic del veïnatge i de la cura netejadora de l’autoritat municipal. També serveixen per copsar l’estat de necessitat d’algunes gents de casa nostra, perquè el cas és què els personatges, reunits a la vora dels tres contenidors de fems, estan esperant els treballadors d’un supermercat veïnat els quals, diàriament, cap allà les vuit i mitja nou del capvespre, arriben carregats amb unes bosses grans de color negre ben plenes. Tan bon punt les han dipositades giren en coa, inquireixen amb la seva mirada els visitants que estan a l’espera, i se’n tornen cap a dins del supermercat. Ha arribat el moment de treballar per últim cop al dia. Els personatges dels carretons s’aixequen, obrin els contenidors, hi col·loquen un estaló metàl·lic per aguantar la tapadora, obrin les bosses grans de color negre i comencen a repartir el seu contingut entre els seus dos carretons: Safates de carn, de verdures o de fruita, tetrabrics diversos, paquets de iogurts i altres mercaderies amb data de caducitat sobrepassada, supòs.
Sota l’ombra de la mà invisible, han coincidit l’interès del supermercat en desfer-se’n gratuïtament d’allò que no pot vendre amb les ganes de menjar de qui no pot entrar lliurament al mercat perquè no té un euro a la butxaca, tot i exposar la salut del seu cos a l’embat nociu dels comestibles esgotats.
No gaire enfora del lloc, sona el dringar de les copes per celebrar la constitució dels nous governs, el municipal, l'insular i l'autonòmic. Feina no els en faltarà.

La mar amiga

El quadre de tan observat ha cobrat vida. La massa blava uniforme i compacta comença a bellugar-se amb un ritme del tot previst des de fa anys. No cansa mai a la vista, en tot cas incita al repòs i a la meditació. Retallada per un horitzó de tiralínies, només desfigurat per les corbes orogràfiques dels illots de l’arxipèlag veïnat d’enfront, la mar, marassa i senyora de la vida, no té vessa per repetir, fins a l’infinit, el moviment continu i persistent de les seves ones, inesgotables escultores de la costa, acaronadores de tenasses mil·lenàries. Tot això, malgrat l’amalgama de sorolls diversos que l’embat, dolç i refrescant, fa arribar a l’oïda: Uns són de procedència humana - crits de jocs, cançons de bressol, gemecs d’infantons, converses d’adults - altres, sords i irritants renous mecànics de motocicletes impertinents, de cotxes estridents, d’insuportables màquines nàutiques de factura urbana -les motosnàutiques, així, amb un mot del tot incorrecte, però entenedor i prou descriptiu-. Només la força de la voluntat d’abstracció de la ment permet el gaudir serè i delitós de la mar amiga que m’envaeix la nineta dels ulls i corre cap al cervell per distendre els muscles i temperar les preocupacions.

Passejar per Ciutat el matí d’un diumenge. Són prop de les dotze quan arrib a la plaça Gomila. El dia no llueix gaire i la plaça encara menys. Som en el 2007 i en el mes de gener. El record em rebota entre trenta i vint-i-cinc anys enrere, finals dels setanta començaments dels vuitanta: Malgrat ser un matí hivernenc la plaça lluiria descans dominical. Estaria, estava, ocupada per ciutadans i forans asseguts al voltant de les taules ben endreçades a les terrasses respectives dels bars, oberts de pinta en ample. Hi hauria, hi havia, lectors de la premsa diària, tabloide o no, tertulians de dry martini amb oliva o sense, observadors (voyeurs?) impenitents i descarats. Simplement, moments de relax urbà en companyia o no. Amb placidesa, segur, maldament l’anar i venir de vehicles amunt i avall del carrer de Joan Miró.

Avui, l’aspecte és el de pati traster. La lluentor (?) mira cap a la mar o, més ben dit, cap als iots i demés embarcacions amarrades a la mar. La part del darrera - la plaça Gomila -, mostra façanes amb aspecte de taller mecànic, de magatzem semi clandesti.
Oasis, Mónaco - Mínims, Tito’s, Joe’s i Bellver són alguns dels locals capdavanters d’un temps, avui substituïts per locutoris venedors de gel, façanes rovellades, locals transformats o tancats i oficines municipals i bancàries.

Fins i tot el xamfrà entre el carrer de Robert Graves, la plaça i el carrer de Joan Miró, tant de temps ocupat per una botiga de Foto-cine Casa Planas, avui, ultra el seu abandó, se’ns apareix folrat d’una crosta gruixada de cartells diversos. Els últims ens anuncien circs inversemblants i exterminadors de plagues diverses. Anem en compte, no fos cosa que amb les rates, cucs, cuques molles i altres bestioles hi anem tots junts expulsats cap a fora de Mallorca o transformats per l’avidesa insaciable d’uns quants exterminadors de somnis.

Així ho diuen: Per Sant Pere, enrevolten sa figuera.

Avui ho és Sant Pere i, com les primeres figues flors, aquí guaiten els primers mots. Per iniciar el camí, només.