La TDT té i no té

Fa un poc més de tres mesos constatava la retallada dels meus drets lingüístics com a resultat de la implantació de la televisió via TDT. Poc temps després, a mitjans de febrer, podia respirar un poc alleugerit perquè, de nou, rebíem les emissions del Canal 33 i d’altres procedents del Principat. No obstant, seguim sense rebre les emissions procedents del País Valencià. Continua la mutilació. Per alguns, les ones televisives no han de definir geografies al marge dels mapes oficials.

Un altre caire de les emissions via TDT que m’incomoda és la pèrdua de qualitat en la recepció de les imatges i els sons. Les interrupcions són freqüents i a més canviants, allò que pots veure al migdia a la nit trontolla. Amb el senyal analògic això no passava. Quants d’interessos no hi ha al darrera d’aquest canvi!!! Tothom ha hagut de gastar-se uns quants d’euros, bé per comprar adaptadors, bé per canviar el televisor o bé per pagar els serveis tècnics d’instal·ladors d’antenes. I tot per deixar sense solucionar alguns problemes i guanyar, és una manera de dir-ho, la recepció de nous canals vehiculats en espanyol i nedant, en més d’un cas, dins les aigües de l’extrema dreta. Sort que, de moment, encara podem aterrar allà on ens sentim còmodes i ben tractats, malgrat les interferències. I sempre, sempre, ens quedarà pitjar l’interruptor. Cada vegada em fa més ganes. Off.

imatge obtinguda amb una càmera LEICA V-LUX I

TDT: El cercle s'estreny

El cercle s’estreny contra els meus drets lingüístics. Ja som a després de les dotze del migdia. La televisió de recepció analògica s’ha substituïda per la de la TDT i les opcions d’elecció s’han reduït, en contra de la propaganda general de què s’han augmentat. Des de Mallorca estant, a partir d’avui, no puc ser espectador ni del Canal 33 català, ni del Punt 2 valencià com ho era fins ahir. Sense comptar, per una part, que des de fa mesos les emissions de TV3 que puc veure no són les mateixes que rep un ciutadà del Principat i, per una altra, a l’àmbit de les emissores de ràdio m’han desaparegut del dial, fa setmanes, les ones de Catalunya Informació i de ICatFm. He sentit i he llegit les explicacions dels nostres dirigents polítics en el sentit de què cap a finals de febrer recuperarem les emissions perdudes i, fins i tot, guanyarem noves recepcions de televisió en català. Francament, no m’ho crec. Ja fa mesos, si no fa anys, que el què ha passat avui se sabia que passaria. Quina ha estat la gestió directa i decidida dels polítics de torn que governen perquè avui no succeís aquest empobriment en la recepció de mitjans de comunicació en català? Des del punt de vista d’un ciutadà corrent, el meu, la gestió, en cas de què s’hagi donat, ha estat del tot ineficient, temorenca i covarda. No és la tecnologia la que fa què augmenti la vivència de què el cercle s’estreny.

imatges obtingudes amb una càmera LEICA V-LUX I

Marta Rachel Marco Corrie: La força de la paraula.

Despús-ahir sessió de teatre al Principal, hi hem vist "El meu nom és Rachel Corrie" interpretada per Marta Marco. Un monòleg muntat a partir de les anotacions fetes al seu diari per na Rachel Corrie, activista nord-americana a favor dels drets del poble palestí. Una excavadora israeliana l’esclafà, el març de 2003, quan volia impedir que s'enderrocàs una casa palestina.
Escenografia mínima i efectiva: un quadrilàter farcit de roba, configura l’escenari, la qual cosa, per una part, facilita el canvi de personatges a l’actriu i, per una altra, és el camp de batalla dels seus moviments. La roba és trepitjada, endreçada, acaronada, tractada com a objecte i com a reflex d’humanitat. Completa l’escenografia una gran pantalla, situada al fons de l’escena i en angle recte amb el quadrilàter, sobre la qual de forma quasi imperceptible hi emergeix un paisatge desèrtic, des de la nit al dia i, feta la llum, la lentíssima aparició d'una excavadora avança des de la llunyania fins a ocupar la totalitat de la pantalla. (Un dubte d’espectador: La imponent excavadora, feta la seva completa aparició, desapareix de sobte, la pantalla queda totalment negre uns quants minuts abans de concloure la representació. Fou una errada tècnica? Per a mi ho fou).
El monòleg és un crescendo explicatiu sobre la vida de Rachel Corrie i la seva presa de consciència com a activista defensora dels drets humans onsevulla que siguin conculcats i, en concret, se situa de ple en el conflicte de l’Orient Mitjà entre israelians i palestins. No hi ha maniqueisme en el discurs, el qual adopta la posició de la població civil palestina en defensa del seu dret a viure amb dignitat. Dicció clara i entenedora, gradació de les emocions fins al moment just en què cal que esclatin amb tota la seva intensitat. En cap moment la interpretació et fa perdre el fil de la història. Text dur i esmolat, sense concessions. La tensió a sobre de l'escenari es transforma en silenci concentrat a les butaques de la sala petita del Teatre Principal, només interromput, al final, pels llargs i sentits aplaudiments del públic. Agraïment just a l’esforç interpretatiu de Marta Marco.

Imatge baixada de la web del Teatre Principal.