Racons secrets al Teatre del Mar

Al Teatre del Mar som espectador d'un experiment teatral d'interès: EL LLEGAT INVISIBLE. Joan Carles Bellviure n'és el dramaturg i el director. El secret o els secrets desconeguts o intuïts perfilen la vida de moltes persones. A partir de la consciència que un secret desvetllat desencadena, neix allò que és necessari per bastir la representació teatral. La necessitat de posar veus i rostres a tot el que fins ahir ens era desconegut. El secret com a motor de peripècies humanes dignes de ser contades.

El pròleg de la representació és a càrrec del director, caracteritzat d'estudiós conferenciant el qual, amb l'ajuda d'un arbre genealògic del rei Èdip de Tebes, ens demostra que a les tragèdies clàssiques hi trobam que el destí, marcat pels deus, és el que explica la vida dels homes. Però, així mateix, un secret ben guardat arrodoneix la tasca dels deus. Èdip quan mata Laios desconeix que és el seu pare i quan es casa amb Iocasta ignora que és la seva mare. Fins i tot, amb un bot temporal i temàtic arriscat, el docte Bellviure, ens explica que les aventures d'en Tintin de Georges Remi (a) Hergé amaguen un secret de família.

I del pròleg a la representació de tres històries humanes deutores (o creditores?) d'un secret. L'escenografia del muntatge accentua el pes dels secrets: l'espectador passa per tres amagatalls escampats per l'edifici del Teatre del Mar. Tres grups d'unes deu persones cadascun hem entrat dins l'àmbit íntim dels secrets confessats, gairebé a cau d'orella, per dues actrius (Caterina Alorda i Irene Soler) i un actor (Jordi Cumellas), cadascun des del seu racó.

Les confessions ens apropen a una néta (Catalina Alorda) que ens conta com ha aclarit el perquè de la mort del seu padrí, una víctima de la repressió a la Mallorca dels anys trenta del segle passat. La violència feixista de la guerra civil a Mallorca com a causant d'haver segellat portes i finestres a la veritat i d'haver estès la por per tot arreu. La por segrega silencis i modela consciències.

Una besnéta (Irene Soler) descabdella, amb veu tremolosa però segura, la seva història familiar congriada entre la misèria econòmica i moral, producte de la violència masclista emparada per l'entorn social.

Un cosí (Jordi Cumellas) sospita que el desllorigador a les seves apnees no serà ni la medicina tradicional ni les teràpies alternatives ni els manuals d’autoajuda, sinó que està en la vida i mort, als cinc anys d'edat, d'un cosí seu, el qual li prengué el nom per haver nascut prematurament uns mesos abans que ell.

Tres històries viscudes per persones reals i transformades en material d'una dramatúrgia de  primera línia, a on l'espectador sent l'alè de la paraula ben dita.

(imatges obtingudes amb una Leica V-Lux 1 del programa de mà i de la representació)

Les llargues nits de Can Sales

Ahir, dissabte vint-i-u de juliol, a Porreres, al Racó de la Memòria, situat a la part de darrera de l'oratori de la Creu i, més en concret, just davant de la paret de la Creu, s'hi ha representat un sentit i just homenatge a les dones republicanes, un homenatge a la llibertat, un homenatge a la justícia i a la memòria de tots els represaliats, homes i dones, per la dictadura franquista. A la paret de la Creu, durant les nits fosques dels anys de la guerra civil iniciada el juliol de 1936, s'hi perpetrà amb vesània l'assassinat d'homes i de dones que creien en la llibertat, d’homes i de dones que defensaven els ideals republicans.

L'Associació Memòria de Mallorca hi ha portat l'espectacle "Les llargues nits de Can Sales" un homenatge a les dones republicanes empresonades a Can Sales a través de fer memòria de Matilde Landa. Un muntatge dirigit per Antoni Galmés basat en el llibre de Margalida Capellà "Dones republicanes" i interpretat per les actrius Mercè Sancho, Francesca Vadell i Rosa Serra.



Paraules exactes, gestos mínims, intensos i sentits, i cançons ben entonades i directes, han corprès, m'han corprès, a tots els qui hem seguit atents les històries que ens han escenificat. Històries de peripècies humanes que toparen amb la intransigència política i religiosa i la seva única raó: la força desfermada i cruel. Històries contades des de la convicció que dóna la força de la raó. Raó ben explicada i senzilla i eficaçment representada a tocar dels forats que les bales assassines deixaren a la fusta i als maresos de la paret de la Creu. Per uns moments, en el cap al tard estiuenc, a l'aire hi han surat l'emoció, els sentiments i la certesa de participar en un acte de comunió cívica pel record i la reivindicació d'unes vides segades de forma injusta i abjecta.

imatges obtingudes dia 21 de juliol de 2012 amb una càmera LEICA V-LUX 1

Guillem-Pep Tosar d'Efak

Un d’aquests dies passats, a la Sala Mozart de l’Auditorium de Palma he estat un espectador més de "Tots aquests dois" un muntatge dirigit i interpretat per Pep Tosar. Es tracta d’un recorregut sobre la vida i l’obra de Guillem d’Efak contada per ell mateix a través de la interpretació magistral de Pep Tosar acompanyat de la música subtil i precisa de Maitia Trio i la col·laboració de Victor Pi. L'encert de la paraula de Tosar, dels seus moviments i de la seva veu cantada fan que Guillem d’Efak es passegi per l'escenari al llarg de dues hores que passen com un alè, lleugeres, divertides, emotives. Tot un encert, tot un recobrar i fer memòria d’una persona i un personatge singular i necessari, avui, ara i aquí, que tan orfes n'estam. Gràcies, Pep Tosar i, encara més, gràcies, Guillem d’Efak.

imatges obtingudes dia 5 d'abril de 2012 amb una càmera LEICA V-LUX 1

Sa Ràpita, el record i la preocupació

Dia de sol amic i amable, avançada de les calmes de gener. Després d’un any retorn a caminar per les platges desertes, netes, lluentes i acollidores de s’Arenal de Sa Ràpita i de Ses Covetes, des Freu i de s’Arenal d’en Tem, la porta d’entrada al blanc arenal d’Es Trenc campaner. La mar encara no ha cobert de restes de posidònia la vorera sorrenca. Les contrades estan talment com les vaig trobar el març del mil nou-cents vuitanta-sis quan, per primera vegada, vaig començar a passejar-hi amb una certa regularitat, de cap a cap d’any, donada la meva condició de veí temporal de Sa Ràpita fins al juny de l’any passat.

Del temps a venir trob que cal defensar-se de les urpes golafres dels especuladors nostrats i forans, sempre a punt de tacar amb merda urbanística uns paratges que sempre han somniat com una mamella atractiva de la qual xuclar sense fi per omplir les butxaques insondables de la seva cobdícia. Encara, avui, causa estupor i corglaça l’enteniment passejar a l’ombra dels bucs de formigó a mig construir que hi ha perpetrats entre la platja des Freu i s’Arenal d’en Tem.

Deixats a la intempèrie són un testimoni clamorós de la pocavergonya política i econòmica que ha governat i governa el territori. Cal esmolar tots els sentits per estar a l’aguait de qualsevol decisió governativa que obri el camí a les ments depredadores de sempre.

imatges obtingudes avui amb una càmera LEICA V-LUX I

La TDT té i no té

Fa un poc més de tres mesos constatava la retallada dels meus drets lingüístics com a resultat de la implantació de la televisió via TDT. Poc temps després, a mitjans de febrer, podia respirar un poc alleugerit perquè, de nou, rebíem les emissions del Canal 33 i d’altres procedents del Principat. No obstant, seguim sense rebre les emissions procedents del País Valencià. Continua la mutilació. Per alguns, les ones televisives no han de definir geografies al marge dels mapes oficials.

Un altre caire de les emissions via TDT que m’incomoda és la pèrdua de qualitat en la recepció de les imatges i els sons. Les interrupcions són freqüents i a més canviants, allò que pots veure al migdia a la nit trontolla. Amb el senyal analògic això no passava. Quants d’interessos no hi ha al darrera d’aquest canvi!!! Tothom ha hagut de gastar-se uns quants d’euros, bé per comprar adaptadors, bé per canviar el televisor o bé per pagar els serveis tècnics d’instal·ladors d’antenes. I tot per deixar sense solucionar alguns problemes i guanyar, és una manera de dir-ho, la recepció de nous canals vehiculats en espanyol i nedant, en més d’un cas, dins les aigües de l’extrema dreta. Sort que, de moment, encara podem aterrar allà on ens sentim còmodes i ben tractats, malgrat les interferències. I sempre, sempre, ens quedarà pitjar l’interruptor. Cada vegada em fa més ganes. Off.

imatge obtinguda amb una càmera LEICA V-LUX I

TDT: El cercle s'estreny

El cercle s’estreny contra els meus drets lingüístics. Ja som a després de les dotze del migdia. La televisió de recepció analògica s’ha substituïda per la de la TDT i les opcions d’elecció s’han reduït, en contra de la propaganda general de què s’han augmentat. Des de Mallorca estant, a partir d’avui, no puc ser espectador ni del Canal 33 català, ni del Punt 2 valencià com ho era fins ahir. Sense comptar, per una part, que des de fa mesos les emissions de TV3 que puc veure no són les mateixes que rep un ciutadà del Principat i, per una altra, a l’àmbit de les emissores de ràdio m’han desaparegut del dial, fa setmanes, les ones de Catalunya Informació i de ICatFm. He sentit i he llegit les explicacions dels nostres dirigents polítics en el sentit de què cap a finals de febrer recuperarem les emissions perdudes i, fins i tot, guanyarem noves recepcions de televisió en català. Francament, no m’ho crec. Ja fa mesos, si no fa anys, que el què ha passat avui se sabia que passaria. Quina ha estat la gestió directa i decidida dels polítics de torn que governen perquè avui no succeís aquest empobriment en la recepció de mitjans de comunicació en català? Des del punt de vista d’un ciutadà corrent, el meu, la gestió, en cas de què s’hagi donat, ha estat del tot ineficient, temorenca i covarda. No és la tecnologia la que fa què augmenti la vivència de què el cercle s’estreny.

imatges obtingudes amb una càmera LEICA V-LUX I

Marta Rachel Marco Corrie: La força de la paraula.

Despús-ahir sessió de teatre al Principal, hi hem vist "El meu nom és Rachel Corrie" interpretada per Marta Marco. Un monòleg muntat a partir de les anotacions fetes al seu diari per na Rachel Corrie, activista nord-americana a favor dels drets del poble palestí. Una excavadora israeliana l’esclafà, el març de 2003, quan volia impedir que s'enderrocàs una casa palestina.
Escenografia mínima i efectiva: un quadrilàter farcit de roba, configura l’escenari, la qual cosa, per una part, facilita el canvi de personatges a l’actriu i, per una altra, és el camp de batalla dels seus moviments. La roba és trepitjada, endreçada, acaronada, tractada com a objecte i com a reflex d’humanitat. Completa l’escenografia una gran pantalla, situada al fons de l’escena i en angle recte amb el quadrilàter, sobre la qual de forma quasi imperceptible hi emergeix un paisatge desèrtic, des de la nit al dia i, feta la llum, la lentíssima aparició d'una excavadora avança des de la llunyania fins a ocupar la totalitat de la pantalla. (Un dubte d’espectador: La imponent excavadora, feta la seva completa aparició, desapareix de sobte, la pantalla queda totalment negre uns quants minuts abans de concloure la representació. Fou una errada tècnica? Per a mi ho fou).
El monòleg és un crescendo explicatiu sobre la vida de Rachel Corrie i la seva presa de consciència com a activista defensora dels drets humans onsevulla que siguin conculcats i, en concret, se situa de ple en el conflicte de l’Orient Mitjà entre israelians i palestins. No hi ha maniqueisme en el discurs, el qual adopta la posició de la població civil palestina en defensa del seu dret a viure amb dignitat. Dicció clara i entenedora, gradació de les emocions fins al moment just en què cal que esclatin amb tota la seva intensitat. En cap moment la interpretació et fa perdre el fil de la història. Text dur i esmolat, sense concessions. La tensió a sobre de l'escenari es transforma en silenci concentrat a les butaques de la sala petita del Teatre Principal, només interromput, al final, pels llargs i sentits aplaudiments del públic. Agraïment just a l’esforç interpretatiu de Marta Marco.

Imatge baixada de la web del Teatre Principal.