L'escarni del llaüt i d'algú més s'ha consumat

Els governants, decidits, deuen bavar de joia estètica, mentre sagnen amb diligència les butxaques dels contribuents. A la rotonda que mena cap a un club nàutic, mentre un va de Sa Ràpita cap a Campos, hi conflueixen tots els elements del mal gust que estan dispersats, gota a gota, per la resta de rotondes mallorquines. El pas del temps ja ha deixat evidències suficients perquè algú amb criteri analític hi dediqui una tesi a aquests monuments urbans palplantats a moltes cruïlles illenques. A vegades, llocs d’ensurt per als automobilistes desprevinguts.
La rotonda campanera reuneix, en pocs metres quadrats, els elements estètics més preuats de la casta dirigent insular. El ciment, ara blanc talment neu recent caiguda, cobreix tota la terra i estrangula unes poques mostres de vegetació autòctona, la qual es veurà amb feines per xuclar les gotes de pluja que lliscaran ràpides cap als embornals, engolidors definitius i estèrils. Al bell mig del pastitx hi han encastat un llaüt escrostonat, de maniobrabilitat impossible i l’han anomenat “Numancia” (sic), metàfora cruel si hom recorda com va acabar, segles enrere, a mans dels romans, el poblat celtibèric sorià, del qual sens dubte pren el nom.

Qui escarneix el llaüt?

Sabrà el patró navegar amb els senyals de trànsit de la carretera?
Heu vist treballar mai un mestre d’aixa damunt una rotonda?
Les crostes de pintura s’escataran amb el vent o amb la pluja?
La fusta s’esventrarà davant la mirada atònita dels conductors?
Qualcú s’ha pres el territori de l’illa com si fos la seva casolana sala d’estar?
Hi ha un gabinet de trobades anacròniques als despatxos de l’Administració?
Qui ha acordat la volatilitat dels meus impostos?

(rotonda carretera Sa Ràpita / Campos )

els llibres i les hores

En el desig hi ha la il·lusió: l’entrada de nous llibres s’haurà d’acompanyar d’un increment de les hores disponibles per llegir-los i pair-los. M’ho han dit per ben cert, d’ara endavant cada llibreter ens proporcionarà el temps addicional necessari. És prohibiran les rebaixes dels preus a canvi de donar un suplement d’hores al dia. A la cambra legislativa s’ha aprovat la llei que atorga al treballador l’opció d’elegir entre més dies de treball o dies dedicats a la lectura. Si s’ha triat llegir, en haver acabat, s’haurà de fer de conta contes a les escoles públiques, amb la corresponent acumulació d’hores extres per continuar de lector. Dues hores de passeig narrador per les escoles del país, per exemple, seran dues hores més a disposició de noves lectures. També es gratificarà a tot aquell que sigui capaç d’espipellar minuts al dia per dedicar-los a llegir.

Paraules d'una conferència

De la conferència que fa unes hores ha impartit el professor Vicenç Navarro a l’auditori de Sa Nostra sobre “És el fi de l’estat del benestar?” dins el cicle “Més opinió, més democràcia”, organitzat pel Consell de Mallorca.

Flaixos de l’exposició:

“Els pilars de l’estat del benestar són unes adequades polítiques públiques que solucionin els dèficits en la provisió dels serveis sanitaris, d’educació i d’assistència social”

“Espanya està a la coa (només per davant de Portugal i Grècia) de l’Europa dels 15 ens tots els índexs d’avaluació de l’estat del benestar, tot i el que s’ha avançat en els últims 30 anys”

“El problema de la nova llei de la dependència, un avanç indubtable, és el de la seva manca de recursos públics per executar-la adequadament. Fan falta uns 70.000 milions d’euros”

“Cal que el sistema fiscal sigui més progressiu, a més de combatre en contundència i eficàcia el frau fiscal”

“A les persones no se’ls ha de demanar si volen pagar impostos. A aquesta pregunta, plantejada així, segurament la respondrem negativament. Als ciutadans se’ls ha d’explicar d’on s’obtindran els recursos fiscals i a quines finalitats de despesa es destinaran. És necessari donar a conèixer amb què es gasten els fons públics”

“El ciutadà ha de ser conscient del que perdrà en polítiques d’assistència si es deixa endur per les polítiques fiscals que propugnen davallada dels impostos”

“Estic negativament sorprès del poc coneixement que hi ha dins la joventut universitària espanyola i catalana, respecte del que va significar la cruel i sanguinària dictadura del general Franco. He detectat més coneixement sobre la realitat de l’Espanya de Franco en els universitaris nord-americans. Sens dubte, una de les causes del retard de la societat espanyola i catalana pel que fa a les polítiques socials la trobam en l’acció (?) dels successius governs de la dictadura franquista”

“El cas de la meva sogre i de la meva mare. La meva sogra és sueca i la meva mare catalana. Ambdues han patit quasi al mateix temps idèntic accident: la rotura del fèmur com a conseqüència d’una caiguda. La meva sogre a Suècia ha tengut l’assistència, proporcionada per l’ajuntament, de cinc persones al dia tot al llarg del seu procés de recuperació. La meva mare a Barcelona ha tengut l’assistència, també proporcionada per l’ajuntament, d’una persona durant tres hores setmanals, la resta de les seves necessitats han hagut d’esser ateses per la meva germana.”

“Unes polítiques adequades a favor de les escoles bressol alliberarien el pes que recau sobre la dona del nostre país el qual li impedeix un accés no estressant al mercat de treball”

“Aconseguir un eficient estat del benestar passa per solucionar problemes de classe i de gènere. Hi ha d’haver una fiscalitat més progressiva (problema de classe) i s’ha de reduir l’impacte que sobre la dona hi tenen uns deficients serveis públics d’assistència social i educatius (problema de gènere)”.

“El problema no és només solucionar la distribució de la truita sinó també aconseguir una truita més grossa i que la seva distribució sigui el més eficient possible i pugui satisfer un major nombre de necessitats.”

S’ho paga visitar la web del professor Navarro (www.vnavarro.org )

D'una bona nit a un bon dia

A les nou i mitja del dia primer de l’any dos mil vuit el silenci ompl l’espai buit dels carrers de Ciutat. Bon despertar d’una nit de cap d’any tranquil·la i còmoda viscuda en companyia de bons amics de sempre.

Des de la finestra, l’horitzó natural és de perfil clar i net, imponent.

L’horitzó humà també ho és de perfil clar i net, però aporta el renou visual.

De la simbiosi és la panoràmica. És de suposar que en benefici de tots. O no?

El sol ixent encén la Seu

S’hi està tan bé a l’ombra d’una figuera que m’hi he quedat profondament adormit al llarg de quatre mesos. Allunyat del brogit mundà m’he deixondit cobert per un bon gruix de fulles del tot groguenques. Acabada la tardor, les branques m’han saludat ben nues i els rajos del sol tornat i rejovenit s’hi han escolat amb força. D’aquí el deixondiment. Si de passar l’estiu o l’hivern a un indret en deim estiuejar o hivernar, com anomenam el passar la tardor? Ni tardorar ni tardorejar són mots admesos, com tampoc ho són primaverar o primaverejar. Deu ser que les primaveres, tant la d’hivern com la d’estiu, no són estacions per passar-les a un lloc concret, maldament ho feim. Deuen ser estacions a les quals només s’hi transita cap a les altres dues, però no s’hi està, vaja. De totes maneres el tardorejar em sona bé i m‘ha caigut més bé amb l’aixopluc del sostre gruixat de les fulles, primer toves i després cruixents, de la figuera acollidora. El despertar del meu tardoreig ha coincidit amb el naixement del sol en el puntual solstici d’hivern, a partir del qual la llum va guanyant, poc a poc, temps a la fosca.

Les primeres passes m’han duit de la figuera al baluard de Sant Pere, seguint la crida feta pels Amics del Museu de Mallorca conjuntament amb la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX. Des d’una de les terrasses del baluard hem fitat la façana de la Seu just en el moment de l’eixida del sol, tot amb l’objectiu d’observar com la llum clara i potent il·luminava els vitralls de la rosassa del portal major catedralici, després d’haver entrat per la rosassa de la Capella Reial i travessar tota la nau central. En una primera observació, la del dia 22 de desembre, la presència de niguls ha impedit aquest viatge de la llum. A l’endemà, dos cèntims del mateix. Arribat el moment de la tercera observació, la del dia 24, el cel s’ha presentat amb la claredat suficient per deixar fer la seva feina al sol. El dia 27 he repetit l’experiència. L’espectacle és incomparable i captivador.

Enmig de la grisor de les parets de la Seu, a contrallum del sol ixent, per moments guanyen força els colors vermellosos dels vitralls de la rosassa, poc després si afegeixen els grocs i els blaus. En el punt més àlgid de la projecció solar la Seu té l’aparença d’un immoble a punt de ser abrasat per la força d’un foc que corre cap a ella. L’estètica de l’escena em fa badar els ulls i el pensament de tal manera que no sent com l’aire gelat de la matinada s’ha allotjat dins el cos. De l’encís n’he sortit quan el sol, pel moviment terrenal, ha guaitat per sobre dels murs de la Seu i m’ha encegat la mirada. S’ho paga matinar per compartir amb amics i coneguts els moments efímers d’una coreografia arquitectònica de singular bellesa.

El ciment congria arrels pregones

A punt d’acabar el meu estiu. Les vacances s’han escurçat amb el pas del temps. Una de les passejades habituals, des de s’Arenal de Sa Ràpita fins a n’es Safreig des Salobrar, porta d’entrada a n’es Trenc, m’ha permès comprovar la dualitat de la Mallorca d’avui en dia. La Mallorca de naturalesa diàfana, harmònica i lluminosa i la Mallorca humanitzada per l’estultícia mercantil obcecada i envilidora. Ara que hi pens, potser que sigui la dualitat de la Mallorca d’avui en dia o la de la Mallorca de sempre o, fins i tot, sigui la dualitat de qualsevol altre lloc del món a on la petjada humana hi ha deixat la seva empremta.

El cas és què la caminada per s’Arenal de Sa Ràpita fins a Ses Covetes em fa passar entre mig de la mar oberta, acolorida per un verd esmaragda que acaba per virar a un blau fosc i profund, i unes formacions dunars quasi despullades de vegetació, orfes dels lliris d’arenal que les adornaven temps enrere. Passat el petit nucli urbà de Ses Covetes, ara una mescla desordenada de curoses plantes baixes tradicionals amb blocs d’apartaments de vida estiuenca i rendes anuals, s’arriba a s’Arenal des Patró, també anomenat es Freu de Ses Covetes. A continuació i fins arribar a l’inici de sa platja des Carbó o s’Arenal d’en Tem - majestuós i quilomètric arenal confós avui amb el nom d’es Trenc - s’aixequen, des de 1994, uns malaguanyats bucs, fantasmes de sòlid i gris formigó. Dividends non nats d’inversions fosques amb contuberni municipal i carn de jutjats.

Les sentències han arribat puntuals, des de fa tretze anys, i totes contràries als interessos de l’especulació més desvergonyida. Però els viaranys processals són aprofitats sense defalliment perquè els guanys somniats passen per sobre de la restitució del paratge natural. La naturalesa, la seva bellesa salvatge, és una pantalla on hi ha qui hi projecte les expectatives de benefici més barroeres: Si no hem pogut vendre l’obra acabada que els diners públics ens indemnitzin el lucre cessant. Esperem que aquests desitjos espuris es consumeixin al gavatx insaciable dels especuladors i restin per sempre més insatisfets.