El
pròleg de la representació és a càrrec del director, caracteritzat d'estudiós
conferenciant el qual, amb l'ajuda d'un arbre genealògic del rei Èdip de Tebes, ens demostra que a les
tragèdies clàssiques hi trobam que el destí, marcat pels deus, és el que
explica la vida dels homes. Però, així mateix, un secret ben guardat arrodoneix
la tasca dels deus. Èdip quan mata Laios desconeix que és el seu pare i quan
es casa amb Iocasta ignora que és la
seva mare. Fins i tot, amb un bot temporal i temàtic arriscat, el docte Bellviure,
ens explica que les aventures d'en Tintin de Georges Remi (a) Hergé amaguen un
secret de família.
I
del pròleg a la representació de tres històries humanes deutores (o
creditores?) d'un secret. L'escenografia del muntatge accentua el pes dels secrets:
l'espectador passa per tres amagatalls escampats per l'edifici del Teatre del
Mar. Tres grups d'unes deu persones cadascun hem entrat dins l'àmbit íntim dels
secrets confessats, gairebé a cau d'orella, per dues actrius (Caterina Alorda i
Irene Soler) i un actor (Jordi Cumellas), cadascun des del seu racó.
Les
confessions ens apropen a una néta (Catalina Alorda) que ens conta com ha
aclarit el perquè de la mort del seu padrí, una víctima de la repressió a la
Mallorca dels anys trenta del segle passat. La violència feixista de la guerra civil
a Mallorca com a causant d'haver segellat portes i finestres a la veritat i
d'haver estès la por per tot arreu. La por segrega silencis i modela
consciències.
Una
besnéta (Irene Soler) descabdella, amb veu tremolosa però segura, la seva
història familiar congriada entre la misèria econòmica i moral, producte de la
violència masclista emparada per l'entorn social.
Un
cosí (Jordi Cumellas) sospita que el desllorigador a les seves apnees no serà
ni la medicina tradicional ni les teràpies alternatives ni els manuals
d’autoajuda, sinó que està en la vida i mort, als cinc anys d'edat, d'un cosí
seu, el qual li prengué el nom per haver nascut prematurament uns mesos abans
que ell.
Tres
històries viscudes per persones reals i transformades en material d'una dramatúrgia de primera línia, a on l'espectador sent l'alè de la paraula ben dita.
(imatges obtingudes amb una Leica V-Lux 1 del programa de mà i de la representació)