Dia de sol amic i amable, avançada de les calmes de gener. Després d’un any retorn a caminar per les platges desertes, netes, lluentes i acollidores de s’Arenal de Sa Ràpita i de Ses Covetes, des Freu i de s’Arenal d’en Tem, la porta d’entrada al blanc arenal d’Es Trenc campaner. La mar encara no ha cobert de restes de posidònia la vorera sorrenca. Les contrades estan talment com les vaig trobar el març del mil nou-cents vuitanta-sis quan, per primera vegada, vaig començar a passejar-hi amb una certa regularitat, de cap a cap d’any, donada la meva condició de veí temporal de Sa Ràpita fins al juny de l’any passat.
Del temps a venir trob que cal defensar-se de les urpes golafres dels especuladors nostrats i forans, sempre a punt de tacar amb merda urbanística uns paratges que sempre han somniat com una mamella atractiva de la qual xuclar sense fi per omplir les butxaques insondables de la seva cobdícia. Encara, avui, causa estupor i corglaça l’enteniment passejar a l’ombra dels bucs de formigó a mig construir que hi ha perpetrats entre la platja des Freu i s’Arenal d’en Tem.
Deixats a la intempèrie són un testimoni clamorós de la pocavergonya política i econòmica que ha governat i governa el territori. Cal esmolar tots els sentits per estar a l’aguait de qualsevol decisió governativa que obri el camí a les ments depredadores de sempre.
imatges obtingudes avui amb una càmera LEICA V-LUX I
