S’hi està tan bé a l’ombra d’una figuera que m’hi he quedat profondament adormit al llarg de quatre mesos. Allunyat del brogit mundà m’he deixondit cobert per un bon gruix de fulles del tot groguenques. Acabada la tardor, les branques m’han saludat ben nues i els rajos del sol tornat i rejovenit s’hi han escolat amb força. D’aquí el deixondiment. Si de passar l’estiu o l’hivern a un indret en deim estiuejar o hivernar, com anomenam el passar la tardor? Ni tardorar ni tardorejar són mots admesos, com tampoc ho són primaverar o primaverejar. Deu ser que les primaveres, tant la d’hivern com la d’estiu, no són estacions per passar-les a un lloc concret, maldament ho feim. Deuen ser estacions a les quals només s’hi transita cap a les altres dues, però no s’hi està, vaja. De totes maneres el tardorejar em sona bé i m‘ha caigut més bé amb l’aixopluc del sostre gruixat de les fulles, primer toves i després cruixents, de la figuera acollidora. El despertar del meu tardoreig ha coincidit amb el naixement del sol en el puntual solstici d’hivern, a partir del qual la llum va guanyant, poc a poc, temps a la fosca.
Les primeres passes m’han duit de la figuera al baluard de Sant Pere, seguint la crida feta pels Amics del Museu de Mallorca conjuntament amb la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX. Des d’una de les terrasses del baluard hem fitat la façana de la Seu just en el moment de l’eixida del sol, tot amb l’objectiu d’observar com la llum clara i potent il·luminava els vitralls de la rosassa del portal major catedralici, després d’haver entrat per la rosassa de la Capella Reial i travessar tota la nau central. En una primera observació, la del dia 22 de desembre, la presència de niguls ha impedit aquest viatge de la llum. A l’endemà, dos cèntims del mateix. Arribat el moment de la tercera observació, la del dia 24, el cel s’ha presentat amb la claredat suficient per deixar fer la seva feina al sol. El dia 27 he repetit l’experiència. L’espectacle és incomparable i captivador.
Enmig de la grisor de les parets de la Seu, a contrallum del sol ixent, per moments guanyen força els colors vermellosos dels vitralls de la rosassa, poc després si afegeixen els grocs i els blaus. En el punt més àlgid de la projecció solar la Seu té l’aparença d’un immoble a punt de ser abrasat per la força d’un foc que corre cap a ella. L’estètica de l’escena em fa badar els ulls i el pensament de tal manera que no sent com l’aire gelat de la matinada s’ha allotjat dins el cos. De l’encís n’he sortit quan el sol, pel moviment terrenal, ha guaitat per sobre dels murs de la Seu i m’ha encegat la mirada. S’ho paga matinar per compartir amb amics i coneguts els moments efímers d’una coreografia arquitectònica de singular bellesa.
